SEMPRE HI HA UN DIA, QUE MIRES ENRERE...

Hi ha gent que té la sort (o mala sort depen de com es miri) de no haver tingut mai problemes... Que mai s'ha mogut de la seva zona de confort... Mateix poble, mateixa gent, mateixa feina... 

I després hi ha d'altres, com jo, que no hem parat mai. Ja sigui per problemes i situacions de la vida, o perquè simplement som culs inquiets que no sabem mantenir una rutina estable... I a estones me "cagat amb tot", amb la vida per posar-me en un camí tant ple de pedres... Inclús demanant-me el perquè de tot plegat. Que he fet malament em demanava... O perquè no reparteixes els mals entre tots? Perquè jo?

Però amb els anys t'hi acostumes... I et fas fort, valent i ja res et sorprèn... I cada cosa, cada experiència, cada caiguda, cada decepció, em fan més i més forta...I arriba un punt que incús t'agrada ser com ets, i saps que ets així per tot el que t'ha tocat viure... Sensible, amb empatia, però a la vegada forta i valenta...

Quan trobes una estabilitat, i per fi entens que el que buscaves estava dins teu, i que no depenia de ningú més que de tu mateixa, és una sensació increïble, de ben estar, de calma...I és quan pots mirar enrere sense por, quan pots rellegir els teus escrits, quan pots remirar aquelles fotos que t'entristeixen i que et porten a reviure moments durs... I tot i que t'afecti, ja no els vius de la mateixa manera... Perquè gràcies a ells ets qui ets!!! 

I t'agrada!!!

Superant el passat... Amb ganes de PRESENT!!!