L'ASSETJAMENT ESCOLAR

Avui llegia que faran un programa a CUATRO "Proyecto Bullying" 

http://www.telecinco.es/telemania/programas/programas-nacionales/cuatro-estrena-proyecto-bullying-jesus-vazquez-lucha-contra-acoso-escolar_0_2325225784.html

Un programa dedicat a l'assetjament escolar! En un dels comentaris que he llegit, una noia deia que la gent que HEM PATIT aquest cas en les nostres pells, ens seria dur veure'l i obrir ferides! Ja que molts, encara ara tenim aquella època marcada.

I jo em demano...

Els que vàreu formar part dels riures, insults, crítiques contínues, seguiment pels carrers, frases ofensives, empentes, etc etc com us sentiu veient aquest tipo de programes, ara que sou ja adults? No se us regira l'estómac? No us fa vergonya saber que vosaltres heu format part de tot això anys enrere, fent mal a companys/companyes, quan éreu petits?

Molts dels "maltractadors psicològics" i en alguns casos físics, ara tenen fills. I potser pateixen ara, i tenen por! Por a que els seus fills es creuin amb un nen/nena tan cruel com eren ells de petits... Quina por us deu fer el Karma oi? Que curiosa és la vida...

Jo veient aquestes iniciatives recordo, a l'igual que moltes de les meves excompanyes d'escola! Els anys que vàrem passar "marginades". Per fills de papà, que per tindre diners i anar vestits de marca, es sentien amb el dret de tractar-nos com a éssers inferiors! I encara ara, alguns, se'ns creuen pel carrer amb un somriure de superioritat!

Podria detallar i descriure un munt de situacions violentes que vaig viure a la meva infantesa i joventut. I podria donar noms i cognoms. Separats en dos grups. Els maltractadors (psicològics i/o físics) i els que només es quedaven parats mirant com passava tot... I recordo els cercles i les rialles al meu voltant...

I quan veig aquesta gent actualment pel carrer. També hi han dues reaccions diferenciades. Els que encara ara em miren per sobre de l'espatlla, encara no sé perquè. I els que abaixen el cap, perquè crec que en el fons, són conscients de que indirectament van participar!

Espero, que aquest programa no serveixi només per obrir antigues ferides a els que hem patit això! Si no, per regirar els estómacs a més d'un! I que es donin compte, encara que tard, del mal que van fer! 

Si és que tenen consciència...

NORMAL, ESPECIAL, DIFERENT, RAR o ESTRANY?...

Quan algú et diu que ell és NORMAL, que no té res ESPECIAL, a que es refereix? O per contrari algú et diu que és molt DIFERENT a lo NORMAL? Osti doncs jo dec ser ben RARA perquè no sé dir que sóc...

Que vol dir ser ESPECIAL? Parlar cinc idiomes? Viure en una furgoneta sobre un penya-segat? Tindre un ull de cada color? O tenyir-se el cabell amb tots els colors de l'arc-iris? Se'm passen pel cap tantes coses que per mi poden ser ESPECIALS...

I RAR? Perquè considerem que una persona és RARA? Perquè és DIFERENT a nosaltres? I perquè RARA i no ESPECIAL? No entenc gaire el significat d'aquestes paraules o la diferencia entre elles.

Potser el que per mi és ESPECIAL, per tu és RAR de collons no?

Per mi RAR és que una dona s'aixequi hores abans per arreglar-se, pentinar-se, maquillar-se, posar-se capes i capes de cremes, bases de maquillatge, coloret, etc etc... Fer-se les ungles, triar la roba a consciència, etc etc... Però perquè dic RAR? Perquè és diferent a el que faig jo? Llavors el NORMAL que és? Lo meu? O lo seu?

Perquè sempre ens hem de separar i etiquetar depenent del que estem acostumats? Quan algú és DIFERENT a nosaltres ja és RAR? I perquè no ESPECIAL? M'agrada més la paraula! Dona un punt d'encant a la persona! Sóc ESPECIAL! M'encanta com sona!

Però clar, depèn per a qui, ser ESPECIAL ja és ser RAR no? Però llavors jo em demano? Qui marca que és i que no, NORMAL? Perquè per ser ESPECIAL vol dir que no ets NORMAL no?

Doncs jo em considero RARA, ESPECIAL i DIFERENT però de NORMAL res... Ja que encara ningú m'ha sabut explicar que vol dir aquesta parauleta....

Definició de diccionari
NORMAL: Que és conforme a la norma, que no se'n desvia.
ESPECIAL: Singular o particular, que es diferencia del comú o general.
DIFERENT: Que no és igual, o que no s'assembla.
RAR: Extravagant, que obra de manera anormal, fora del sentit comú.
ESTRANY: No freqüent o usual.

PERQUÈ UN BLOG?

El dilluns 30 de Gener, al vespre. Vaig connectar amb la Raquel Riba Rossy és una gran il·lustradora d'Igualada, que s'ha donat molt ha conèixer gràcies a el seu personatge de Lola Vendetta. 

Ella va fer una connexió a facebook live (no sé si es diu ben bé així) en aquell moment em connectava jo, així que vaig veure que començava ha dibuixar i vaig estar veient-la. Quan de cop va començar a parlar i treure temes sobre la manera de portar les relacions. 

Vaig començar a comentar en directa el que jo opinava i com veia jo a través de les experiències amb les meves ex parelles. I quina va ser la meva sorpresa, quan va començar a llegir els meus comentaris en alt (entre varis) i varem començar quasi a dialogar ella i jo. Connectant com si estiguéssim una al costat de l'altre.

Llavors va fer un comentari de que la gent a vegades donava una imatge a la tele, radio, fotografies... I que per això li agradava els vídeos en directa, ja que així la coneixem. I podíem interactuar com si ens tinguéssim al costat. 

Llavors jo vaig  escriure això:

"LA DIFERENCIA DE LA GENTE QUE ESTÁ DETRÁS DE LAS CÁMARAS Y TU. ES QUE TU CON TUS DIBUJOS, DEMUESTRAS TODAS TUS ILUSIONES Y TUS MIEDOS...

 ...ES COMO DESNUDARTE DELANTE DEL PAPEL"

Li va agradar tant la frase que em va fer un comentari, a part d'apuntar-la en un dels laterals del dibuix: Raquel tienes que pensarte seriamente escribir un blog! 

I vaig pensar: Perquè no?

Gràcies Raquel (Lola Vendetta) 

https://www.facebook.com/lolitavendetta/?fref=ts

http://lolavendetta.net/

SEMPRE HI HA UN DIA, QUE MIRES ENRERE...

Hi ha gent que té la sort (o mala sort depen de com es miri) de no haver tingut mai problemes... Que mai s'ha mogut de la seva zona de confort... Mateix poble, mateixa gent, mateixa feina... 

I després hi ha d'altres, com jo, que no hem parat mai. Ja sigui per problemes i situacions de la vida, o perquè simplement som culs inquiets que no sabem mantenir una rutina estable... I a estones me "cagat amb tot", amb la vida per posar-me en un camí tant ple de pedres... Inclús demanant-me el perquè de tot plegat. Que he fet malament em demanava... O perquè no reparteixes els mals entre tots? Perquè jo?

Però amb els anys t'hi acostumes... I et fas fort, valent i ja res et sorprèn... I cada cosa, cada experiència, cada caiguda, cada decepció, em fan més i més forta...I arriba un punt que incús t'agrada ser com ets, i saps que ets així per tot el que t'ha tocat viure... Sensible, amb empatia, però a la vegada forta i valenta...

Quan trobes una estabilitat, i per fi entens que el que buscaves estava dins teu, i que no depenia de ningú més que de tu mateixa, és una sensació increïble, de ben estar, de calma...I és quan pots mirar enrere sense por, quan pots rellegir els teus escrits, quan pots remirar aquelles fotos que t'entristeixen i que et porten a reviure moments durs... I tot i que t'afecti, ja no els vius de la mateixa manera... Perquè gràcies a ells ets qui ets!!! 

I t'agrada!!!

Superant el passat... Amb ganes de PRESENT!!!

LA VIDA...

Tots busquem plenitud per les nostres vides, busquem monotonia per tindre un dia a dia ordenat (Sempre sense oblidar els moments improvisats, els moments de màgia e inesperats) 

Però per ser realment feliç dins aquesta rutina, per valorar-la i gaudir de cada segon, s'ha d'haver passat per un procés intern. Un treball personal d'alt i baixos. Un treball dur, on coneixes a un mateix. Perdonant-se els errors comesos en el passat (ja que som els pitjors jutjant-nos i castigant-nos quan fem alguna cosa malament) superant les experiències doloroses, aquelles que ens han fet mal i marcat, ja que són obstacles que no ens deixen caminar. 

A vegades som nosaltres mateixos els que no deixem que la nostre vida sigui com realment desitgem! Així, que la feina és, superar, acceptar, perdonar i avançar...

LA MÀGIA ESTÀ EN CRÉIXER I SEGUIR ENDAVANT!

QUE FEM QUAN EL QUE PENSEM NO ÉS POSITIU?

El facebook és una finestra on ensenyar a la gent que ens rodeja lo bé que ens van les coses, lo enamorats que estem amb fotos precioses, lo feliços que som amb frases i cançons alegres i lo genial que és tot...

Però que fem quan les coses se'ns giren? Aquests sentiments queda lletjos ensenyar-los per aquí... No volem compartir les nostres pors, penes o decepcions. Per no semblar que volem cridar l'atenció o fer pena...

I ens els reprimim... No ho diem... Potser escrivim o fem l'intent, però no ho arribem a publicar per por de que pensaran de nosaltres, al fer públic un sentiment tant íntim. Com si la resta que publiquem no ho fos...

I avui vull cridar a els quatre vents, pensi la gent el que pensi, que estic EMPRENYADA, DECEPCIONADA, TRISTA, RABIOSA i tots els sentiments d'impotencia que us pugueu imaginar!!! I tinc un nus al pit que no em trec de cap manera!!!

Però sempre hi ha una part bona de tot plegat, i és que tinc una gent que m'envolta que fa el màxim i em té lligada amb una corda ben forta perquè no decaigui!!! I ells són els que fan que els dies grisos, no ho siguin tant...

Així que avui facebook i gent del voltant PENSO AIXÒ!!!

No sempre són tot són flors i violes, a vegades la crua realitat és amarga i també podem compartir-ho!!! No per fer pena, si no perquè tots som persones i tots tenim dies grisos!!!

I després d'aquesta parrafada, ENDAVANT, SEMPRE ENDAVANT!!

ESPERANÇA

De cop un dia, et sents feliç...

Sense un perquè...

Notes el cor en calma...

I una pau interior...

La tempesta ja a passat...

I els dies grisos han marxat...

Somrius, respires...

I ET SENTS VIVA...

Una experiència més...

Un record per tornar a guardar...

Una etapa nova comença...

I et sents forta i preparada...

LA VIDA...

Ja ho diuen...

Una caixa de sorpreses... 

https://www.youtube.com/watch?v=h5aIPSQYhcQ

Impacient per conèixer la següent!!!

"NORMAL"?

Que és "normal"? Qui és "normal"? Que és el "normal"?...

Cada vegada m'agrada menys la paraula "NORMAL"... La gent l'utilitza per descriure o defensar el que per ell és el correcte... 

El que per a un pot ser "normal" per a un altre no té perquè ser-ho...

El "normal" és que facis això... Això no és "normal"... El "normal" seria que... Bufff... Com em cansa la parauleta...

Vull remarcar a tothom que aquesta paraula pot ferir la sensibilitat del qui l'escolta. Perquè la "normalitat" NO EXISTEIX!!! No està escrit enlloc quina és la manera "normal" de parlar, de cuinar, de vestir, de ser, d'actuar, de sentir, d'estimar... 

Així que abans d'utilitzar aquesta paraula, preguntat si el que és "normal" per a tu, també ho és per a mi...

QUI EM DIU A MI, QUE PUBLICAR I QUE NO?

A veure... A els que no enteneu que hi hagi gent (com jo) que publiqui fotos dels plats que cuina... Bé, doncs mireu, el facebook és una aplicació on la gent explica, escriu, comparteix o publica el que pensa, li agrada fer i vol ensenyar...

Hi ha gent que publica fotos de les seves mascotes, d'altres de cotxes, d'altres imatges dels viatges, o fotos d'ells mateixos fent esport, els seus fills fent mil i una, els quadres que un pinta, els pentinats que un pentina, els tatuatges que un dissenya etc etc... Cadascú publica el que sent i li agrada. A mi per exemple CUINAR!!!

Després hi ha els que no paren de criticar el que la gent publica el facebook, però ells es connecten a cada minut per veure que a publicat el veí... 

I aquests diuen: La gent que publica la seva vida té un problema, necessita ensenyar el seu dia a dia per ser feliç... 

I jo em demano: I tu que necessites veure la vida dels altres, no en tens cap? 

https://www.facebook.com/receptestotapes/

EL YING-YANG DE L'HIVERN

Com tot, l'hivern és com el ying i el yang. Té la seva part bona i la seva part dolenta. Els seus moments freds, tristos i de melencolia, i els seus moments càlids, tendres i divertits... 

Gaudir del últims minuts al llit abans d'aixecar-se... L'aigua calenta damunt el nostre cos nu... L'olor del cafè amb llet i l'escalfor de la tassa entre les nostres mans... 

Anar abrigats com cebes, però feliç perquè t'encanta com et queda la bufanda i el gorret que t'ha fet la mama.

Acabar el dia desitjant arribar a casa per posar-te el pijama i les sabatilles! Torrar pa i menjar-te'l sol amb oli i sal... I una de les millor sensacions per a mi, quan sec al sofà amb un parell de coixins i l'edredó i em ve com un calfred de felicitat, que em fa riure com una tonta!

Però també s'ha de dir que de cop, me'n dono compte que me deixat les ulleres, el mòbil o els klinex al moble de dos metres lluny!!! I m'he d'aixecar...

CONTES DE PRÍNCEPS I PRINCESES?

NO GRÀCIES

Farta dels contes de prínceps i princeses amb finals feliços! Cansada de creure en les mitges taronges o amb les senceres, ja més igual!!! Deixa't fluir, diuen... No busquis... Quan menys t'ho esperis... Osti tu, quin pal de frases fetes, que tothom et diu en saber que no estàs amb ningú... Sembla que els faci com pena en saber-ho!

Bufff és que aquestes edats... Però ei, que el meu avi es va casar enamoradíssim als seixanta anys, mira, mai se sap!... Ah, potser és que la teva futura parella encara s'està creant, o està en una etapa de creixement... S'està creant? S'està formant encara? Joder si que va tard no? A veure si vindrà ben experimentat en tot i serà un repel·lent...

És ben bé que la gent se les sap totes a l'hora d'animar-te o desanimar-te ja no sé jajaja!!! Així que no hi ha més remei que aplicar la frase de CARPE DIEM tu... I si, si, a viure... No serveix de res, tindre pressa per una cosa que no pots controlar, ni està a les teves mans... El destí, diuen alguns...Qui sap, potser clico publicar i entra per la porta!

LES MIRADES PARLEN

"Una paraula no dice nada y al mismo tiempo lo esconde todo..."

Quantes vegades parlem sense dir res? Quantes vegades tenim por a la reacció del qui ens escolta o fins i tot, por a la nostra reacció interior, envers pronunciar en veu alta un pensament. Quantes vegades ens frenem o reprimim? Quantes vegades temem a sentir-nos vulnerables i despullats...Les paraules són això, paraules! Un conjunt de lletres escrites, que juntes i ordenades poden arribar a descriure aproximadament un sentiment...

"Una mirada no dice nada y al mismo tiempo lo dice todo..."

A vegades tan sols fa falta mirar els ulls del qui tenim davant... I sense paraules pel mig sabem el que ja els seus ulls ens fan sentir... Per això molts baixen la mirada...Perquè, com bé diuen, la mirada és el mirall de l'ànima. Els ulls no poden amagar la tristesa o l'alegria, els ulls no poden amagar la decepció o la il·lusió... Ens refugiem en paraules quan els ulls ja parlen sense veu... Només hem de saber llegir entre mirades...

UNA PALABRA - CARLOS VARELA

https://www.youtube.com/watch?v=a9Urj7-e_RA