TERRATRÈMOL A MITJA L'ESCALA

Hi ha moments a la vida que has de canviar de direcció. Quan les situacions queden estancades en un punt mort i no et mous ni endavant ni enrere. Sents com si les coses pesessin damunt tu, sense poder moure't. L'ansietat et fa sentir com si estiguessis corrent en un mateix punt. Sents l'adrenalina i un nus al pit, que en prou feina et deixa respirar. I un dia, algú et diu, que fa temps que corres sense avançar. Pares, mires, observes, i té raó! Fa temps que corres esgotada, sense moure't... Ja que tot pesa damunt tu...

A les hores decideixes començar a retirar "coses"... Comences a ressorgir dins els teus problemes i tibar d'ells. Pesen igual que abans, però ara sembla que ja no els sents damunt. Si no, que els tens al costat, lligats amb cordes al teu cos... Una peça dins el teu cap a canviat de posició. Per fi s'ha mogut! I això fa que comencis a caminar. Tot i que, encara et costi... Camines arrossegant un pes que ara ja desitges deixar anar... D'això se'n diu ser conscient de les coses. I ja és un gran pas! I veus que t'havies acomodat en una situació, que només et feia que perdre el temps, sense evolucionar! I a la vida avances o mors...

Fa setmanes que pujo una escala (com algú em va dir en el seu moment) una escala gran, amb uns graons que a estones semblen gegants. Tinc moments de tot, vaig a extrems! Tan bon punt pot semblar que escali amb una facilitat que a mi mateixa em sorprèn. Trec una força interna que ni jo sabia que tenia... Però també tinc punts, on sembla que alguna corda, algun problema, tiba més que els altres. I m'emboira el cap, fent que l'escala sigui més alta per uns instants. I no pugui veurà el replà que m'espera, més a munt... I així estic, trencant cordes, deslligant-me de tot abans, sense saber-ho, no em deixava respirar...

Ara camino, cada dia més ràpid... Em moc i començo a veure nous horitzons. Ja estic a mitja escala. Encara em queda camí per recórrer. Encara queda deslligar-me d'algunes cordes... Encara estic dins el meu terratrèmol i a estones m'agafa vertigen aquí al mig de l'escala! Són canvis, són canvis interiors i exteriors! Són passos, són moments de tot... Són esglaons superats però també por, a no saber... No saber, que hi haurà allà dalt. No saber, que t'espera demà... Però això si, saps que ja no estàs parada, que els dies comencen i acaben, i tots són diferents. I això et fa veure que segur, que serà millor que quan tenies tot damunt... Ara camines, ara quasi corres, i ara comences a respirar ben endins dels teus pulmons!

COMENÇA UN NOU DEMÀ!

I no sé... Però somric!